En breu publicarem una crònica del torneig.

Pere Garriga es va proclamar brillantment campió de Catalunya sub-18 amb 9 punts de 9 possibles, una actuació absolutament increible. També va guanyar les ràpides del campionat, celebrades diumenge 13 de març a la nit, amb uns impressionants 8 punts de 8 possibles. Finalitza doncs, amb 17 punts de 17, si comptem les dues competicions. Una nova fita pel nostre company.

Resultats i classificació sub-18 fent click AQUÍ

També va participar el nostre jugador sub-8, Àlex Burriel que va començar fenomenalment però després no va tenir massa sort i va acabar amb 4 dels 8 punts possibles, en 31à posició. Sens dubte que l’Àlex ens donarà molts moments de satisfacció en el futur, per la seva actitud positiva i el seu joc que anirà millorant poc a poc.

Resultats i classificació sub-8 fent click AQUÍ

El jugador del Club d’Escacs Catalunya, Juli Bernat, ens ha fet arribar un escrit dedicat a la victòria de Pere Garriga al Campionat de Catalunya d’edats sub-18 amb 9 punts de 9 possibles, i també, amb 8 de 8, al campionat de partides ràpides celebrat durant el mateix campionat. El publiquem tal i com l’ha enviat.

Disset de disset o en Pere i cap llop

De com Pere Garriga ha conquerit el campionat de Catalunya sub 18

No espereu grans anàlisis tècniques en el meu article. Si voleu jugades, podeu veure les partides del Pere Garriga a retransmissió de la Federació i percebreu amb quin nivell ha jugat. Sobretot he pretès fer una crònica humana, periodística i a l’abast de tots els públics encara que de ben segur que algú que no ha quedat prou content dirà que n’he fet un gra massa, però serà fals, només és que jo, malgrat no ser del seu club, tinc prou corda moral per elogiar el que és una gran victòria des del principi fins al final.

 Primera jornada

Dissabte a la tarda i primer punt. Guillem las Heras visita el primer tauler. I dic visita perquè durant tot el torneig el propietari, el Pere Garriga, va anar rebent els diversos jugadors, com a molt només va haver de canviar de cadira: cadira de negres o cadira de blanques.

 Segona jornada

Diumenge al matí, a la tarda i a la nit i deu punts. A dos quarts de deu, partida d’esmorzar amb Max Orteu; a dos quarts de cinc, sobretaula amb Xaviert Martínez i dos punts més per al títol de sub 18 al sarró i ja van tres; a l’hora del ressopó les partides del torneig llampec i vuit de vuit, i van passar també tots pel primer tauler convidats –sí, sí, l’amo del tauler, el senyor de la casa, el mateix que el del campionat sub 18- els elos següents: 1980, 2090, 2179, 2201, 2291, 2200, 2191 i 2320. I dic només els elos, els esmento com un llampec ja que tot va passar molt ràpid malgrat que passava sempre el mateix: que el Pere movia les peces amb seguretat, com si tingués molt de temps, amb suavitat les agafava i amb suavitat les deixava reposar ben dretes, com si fos un músic que conegués de bell antuvi tota la partitura, malgrat que a escacs i més encara al ritme llampec sempre fem com al jazz, hi ha una part d’improvisació. Primera copa al sarró.

Tercera jornada

Matí amb Alexandre Ventura i tarda amb el mestre català Llàtzer Bru. Bones partitures i millors balls, perquè els escacs són com la música i les partides com un ball, no són pas una metàfora de la guerra, no, i si algú viu els escacs des del paral·lelisme bèl·lic sempre restarà insatisfet ja que no es guanya sempre. Els escacs només satisfan sempre si els vivim com el ball de les peces, com si fossin una metàfora de les partícules de l’univers, com si la combinatòria del joc tragués l’entrellat dels secrets de l’harmonia estadística de l’univers. I cinc de cinc, que diria el conill d’Alícia.

 Quarta jornada

Després d’esmorzar fa costat al Pere el també magistral a la catalana Daniel Garcia, ja no queden més mestres per acompanyar-lo. Descansem. La tarda la santifiquem deixant reposar els santuaris de Caissa, els taulers. Partits de futbol com fa el Carlsen, passa peces com fan les criatures, passejades per estirar les cames amb síndrome de classe turística -¿o caldria dir-li síndrome de torneig intesiu? Repòs o exaltació, però els únics rellotges que miràvem eren els de polsera. Sis de sis.

Cinquena jornada

Penúltim matí i Èric Alves acompanya el Pere. Última tarda i Adrián Jiménez i Pere juguen, ballen, com dèiem abans. Avui la gent només parla de si en Pere cedirà algun punt per mandra o per excés de relaxació, ningú no pensa ni considera que no tingui el títol a la butxaca, el debat, com dic, només és sobre quants punts aniran al sarró, després de la quarta jornada, és a dir, de la sisena partida, ja porta un punt i mig als dos segons, i tres taules i els desempats semblen suficients per obtenir el títol, però no ens enganyem, ningú no parla de tres taules, parla tothom de molt menys: una derrota inesperada i sorprenent, pur atzar de l’univers, o d’unes taules, cal descansar i el pecat de gola de vegades fa perdre el punt sencer. Però no, aquest cop saber, atzar, desig i capacitat de pair van a una: vuit de vuit i dos punts i mig d’avantatge sobre els quatre segons. Només resta als mortals viure prou per veure si el Pere posa la cirereta al pastís.

 Sisena jornada

De ben segur que el Pere va esmorzar bé dijous i amb el païdor ben satisfet va fer la feina final, no ja de l’artesà pastisser, sinó de l’artista que li queda només un número per fer xalar el públic. A ballar, que la silenciosa música dels escacs ens acompanya. I l’Oriol Serra té l’honor de viure i veure en primera línia, arran de tauler, com el Pere Garriga realment posava la cirereta al pastís, amb parsimònia i amb tot de ganyotes tranquil·les més pròpies d’un Carlsen que d’un xicot sub 18. Potser va camí de transfigurar-s’hi, coses de l’art, del joc, del saber i de la setmana santa. Nou de nou i dos punts i mig d’avantatge sobre el segon, amén.

 Resum

De veres, no he exagerat gens les coses. Quants cops veiem dues competicions amb un domini tan clar d’un jugador? Quan veiem tants balls i tanta música dels escacs amb la mateixa tornada? I si encara teniu intenció de renyar el cronista -¿o caldria dir trobador i joglar?- us burxaré la ferida: el Pere Garriga ja ha entrat per la porta gran dels escacs catalans, les properes jornades li desitjo més i millor i que no pateixi, que frueixi cada cop que agafi una peça com fruïm tots els que estimem l’art dels escacs sempre que reproduïm una de les seves partides amb jugadors també magnífics com els que l’han acompanyat durant el campionat sub 18 d’enguany. Endavant.